Club de Rugby Sant Cugat

Redacció
No deixa de sorprendre'm que una persona de 37 anys sigui el soci número 1 d'un Club que té 20 anys.

Pee Wee.
Realment soc el soci número 1 perquè en un moment determinat es va prendre la decisió de que fos així. La cosa té cert fonament i és que en aquells moments jo era la persona més antiga del Club. La gent que m'havia precedit s'havia anat desvinculant.
No vaig fundar el Club ni vaig formar part, ni de lluny, de la colla que va iniciar-lo.

Redacció
Els fundadors, però, encara estaven al Club quan vas arribar.

Pee Wee
I tant! El Club es va originar arrel d'un grup d'estudiants de la Facultat d'Empresarials de Sabadell, encapçalats pel Miquel Caruda. Ell va ser el fundador, entrenador i capità de l'equip fins que va passar el relleu. En Miquel venia d'un Club emblemàtic de Barcelona, el BUC i així va engrescar companys de la facultat. Un dels que també corria per aquí en aquella época era l'Steve Schofield.
A mi em va portar un amic de l'Institut Arnau Cadell de Sant Cugat, on estudiava. Aquest amic era el fill d'en Joan Guinovart, que formava part del cos d'entrenadors d'aleshores.

Redacció

També té "guasa" que havent sorgit d'un grup de Sabadell, el Club es formés a Sant Cugat.



Pee Wee

Els inicis mai no són fàcils i els mínims fets poden condicionar l'evolució dels projectes. En aquest cas, va ser el camp. En la recerca d'un camp on poder jugar i entrenar, després de buscar per diverses poblacions del Vallès, els únics que van apostar pel Rugby va ser els responsables de l'Ajuntament de Sant Cugat, i ens van deixar un terreny on hores d'ara hi ha la biblioteca municipal.

Llavors, ens havíem de canviar al pavelló d'esports i cada cop que en teníem partit era com una rua cap al camp. Pots imaginar-te ara quina pinta devien fer un grapat de jugadors preparats per la "guerra" fent servir enlloc de tambors, els tacs d'alumini picant el terra del passeig com a preàmbul de la gran batalla del diumenge al matí!! i ni t'explico de quan tornàvem de jugar, tots plens de fang i mal ferits. Els tercers temps els fèiem al soterrani del bar del pavelló i mai faltava de res. Era una autentica festa. De fet, be que ens la mereixíem.



Redacció

Això del camp va ser un pelegrinatge que ha durat anys, de fet, fins el 2005.



Pee Wee

Sense dubte. Recordo que el compromís de tots els alcaldables de Sant Cugat sempre va ser el de trobar-nos un lloc alternatiu per jugar ja que ens havien tret el que fèiem servir. Però la cosa no acabava d'arribar. Finalment, amb l'ajuda d'algun que altre regidor que formava part del Club, va arribar el compromís de la Guinardera. Ha estat llarg, però el resultat és molt bo.