Club de Rugby Sant Cugat

Diumenge 9 d'octubre, 12:30h

Un dia assolellat ens esperava a Lleida per presidir un matx que els nostres, dirigits per Sergi LaFuente, van encarar amb moltes ganes i amb sobrades forces.

El partit es va mostrar de seguida que va començar com una dura prova per als dos equips. El Lleida va plantar com sempre molta guerra. Parlem d'un equip físicament dur i pesat. No es cansen mai aquests devoradors de cargols i van presentar batalla fins l'últim minut, cosa que va ser un bon mal de cap pels de Lafuente.

Tot hi així, la nostra superioritat va quedar manifesta des de la primera jugada estàtica, on el nostre pack va deixar clar que les meles eren nostres, i que així ho serien durant tot el partit. I així va ser. De 11 meles nostres només vam fallar en una. I de 8 seves ens en vam endur la meitat, sense contar que de les 4 que van aconseguir treure, tant sols una va ser amb condicions de ser jugada amb qualitat. Les Touches van ser també de color santcugatenc. 9 de 9 en les nostres i vam robar 5 de les seves 11, quasi el 50%. Un gran treball de la davantera que es va enfrontar amb un equip que es un os molt dur, i al que va sotmetre tot el partit. Però aquest cop, els gordos no van estar sols. La 3/4 va desplegar un gran joc ofensiu i va ser contundent en defensa. No en ba, totes les marques van venir per jugades de la línia, excepte una.

La primera marcar no va tardar en arribar. Iñaki, que va clavar un partit d'allò més afortunat, perfora la línia d'avantatge a 40 contraris, i rodeja al seu arrier amb la seva, més que avaluada, velocitat. Ell mateix transforma des de sota pals la seva impressionant jugada. 0-7.

Encara no s'han refet els "inefos" que, des d'un maul a les seves 20, la rata Forman s'escapa pel tancat dret, i sorprèn amb un esprint, en el que, tant l'ala com l'arrier, només poden agafar unes crispetes, i disfrutar de l'assaig sota pals, deixant-li fàcil la patada a l'Iñaki. 0-14.

El domini dels blanc i blaus va seguir tota la primera part, però la persistència dels lleidetants va obligar als nostres a emplear-s'hi a fons, i a cometre molts cops, masses, ja que Luis i Fede van ser expulsats amb groga, en dos minut de diferencia a pocs minuts de que l'àrbitre envies als jugadors als vestuaris.

A l'inici de la segona, el ritme seguia igual, però començàvem a sentir la fatiga d'un camp exasperantment gran, i que és estranyament tou, on cada passa suposa un esforç, i cada placatge una lluita de voluntat per aixecar-se ràpid. I jugar amb 2 menys no ajudava. Però vam resistir i cap al minut 50, Luis, que feia poc havia tornat al camp, culmina una jugada de la tres quarts, expiant així les seves culpes.

El partit va seguir, però ara els fills de la plana apretaven fort i mostraven una voluntat i resistència que els nostres estaven patint. L'afició i l'equip esperaven l'assaig que ens donaria el bonus i els de verd ens el negaven i amenaçaven la nostre zona d'assaig, que seguia intacte. Però cap al final, les nostres pregaries es fan realitat quan una jugada de la línia trenca la seva defensa i crea un forat per on els nostres es colen i amb un parell de passades en recolzament, la pilota arriba a Godas, que tot hi que és agafat per un defensa, fa valer totes les hores de sacrifici al gimnàs, i se'l treu de sobre amb una demostració de força i rabia, el seu bíceps diu: "avui no, xaval!" i enfila cap a marca assolint l'objectiu del bonus i enfonsant del tot a l'equip rival, que no va poder fer res davant un equip que va jugar un gran partit i que no va donar opcions al rival.

Bé, StQ, bé!!!!!

Crònica per Oriol Derqui